Perspectiva

Amb el pas dels anys t'arribes a conformar... tanmateix sempre et quedarà aquella espineta. Per a mi la bellesa ho havia estat tot. M'havia dedicat a pentinar, a tallar cabells, a tenyir morenes de ros, a arrissar llises i a llisar arrissades... La vanitat, quin negoci! I ara el mirava a ell, petit. No en tenia ni una gota de vanitat, i tot i així se'l veia orgullós. Era ros, rialler, renouer i -no ho digueu- neuròtic. Sempre m'havia pensat que aquella bogeria que se li encenia de tant en tant era només una cosa que passava a les dones. Però ell també ho tenia. Pobret, tan petitet i tan agudó. Quan era petita i em posava histèrica anava a veure la meva padrina. Sa padrina nita, li deien... Ara ell baixava les escales i em venia a veure a mi perquè la meva filla és molt tossuda i exagerada. És una animeta lliure. Ara diu que vol obrir un altre negoci... a mi m'agrada que es cerqui les sopes, però ha de fer una cosa que li agradi, que es conformi. I tanmateix no pot. Alguna cosa l'estira i no sé que és. Tal vegada sigui el mateix que va lligar a ma mare a aquell babau que vaig tenir per pare. No va moure mai un dit, tots passaven fam, i ell que hagués pogut fer alguna cosa per salvar-nos es va conformar de ser com els altres: un pobre desgraciat!