Havia de ser aquell carrer. Alguna cosa, ningú sap què, feia que només allà fos possible. 'Sóc la teva mare, sóc la teva mare, però només puc ser la teva mare.' Tal vegada mai vaig ser digne de ser aquí. Tal vegada no existeixi la dignitat. Tanmateix, el que crec és que el secret és que no hi ha secret. Que les paraules són buides. Que la ment s'esforça en entendre una llengua que fa temps que no sap que diu. Tot acaba mutant, canviant, oblidant-se. En el meu viatge em vaig confondre, no vaig trobar la festa que esperava, i la meva mare no hi era. Tenia altres mares. Dubtes i confusió, si almanco hagués sabut què demanar, però realment sense demanar-ho algú em va contestar, i em va dir: no hi ha res. No esperis res. No es tracta d'un secret místic que ningú pugui descobrir. Ho tenim tot davant nosaltres, només és que a vegades no ho volem veure. Ofendrem als déus que em creat, i per tant ens ofendrem a nosaltres mateixos, però ens podem perdonar, és més fàcil que et per...