neneverde

I de sobte te n'adones que alguna cosa ha canviat... que tot t'agrada més, tot i que estiguis més cansat i que l'aire sigui més fred. Aconsegueixes abandonar la buidor de la qual t'havien omplit. I és que no tothom és igual. Ho hem de recordar. Encara queden llocs en els quals un pot, si vol. No fa falta que tingueu por, no és necessari, basta ser un poc valents. No mirar darrera i partir. Si el que tenies no et servia, per què ho hauries d'enyorar? I la llibertat que se sent, l'espai que hi ha per córrer... La por sempre vendrà amb tu, però l'heroi en té també de por. El que el fa especial és que la supera. Amb èxit. Només cal un poc de camí, i si ets valent el faràs. El problema, a vegades, és que ja no queda camí on tu ets, i has de creuar el mar, i els núvols, i la terra... i plantar-te a un lloc nou. Un lloc on tots els camins siguin nous per tu. Després t'adones que això et dona pau... Ja no ets un més dins una olla plena de caragols... El viatge n...

El sofriment, la tendresa, l'alegria, la por, la vergonya, la il·lusió, la tristesa provoca molt. Voler estar bé és molt important, i s'ha de valorar. Aprendre què significa estar bé és una tasca complicada, plena d'entrebancs, pujades i baixades, topades de nassos, llum, fosca, aigua, i una infinitat. Aquest viatge el vull viure i tu m'ajudes a entendre-ho.

La cosa està complicada... i alhora no tant... Per si no bastàs amb les capes i més capes de coneixement que requereix tenir el coratge de presentar-te a l'examen de narrativa anglesa de la senyora Pérez, a sobre se veu que has d'estar preparat per assumir els teus errors passats. Avui, dia nou de setembre no s'oblida el 3 que vas treure el mes de març en un comentari que segons ella no devia valer res. Quan vaig veure el 3 vaig decidir oblidar l'assignatura i que ja ho faria pel setembre. Després d'un esforç psicològic important que he fet durant tot l'estiu per assolir la maduresa que requereix l'examen, va i me diu que no puc fer tot l'examen, perquè la part de comentari ja la tenc avaluada, que només puc contestar dues de les tres preguntes. Idò saps que te dic, que no me val la pena fer l'examen... Ja que en l'hipotètic cas de que aconsegueixi tots els punts potencials només podria arribar a un 6. Cosa que veig molt complicada amb aquesta do...

I encara que els números no corresponguin, ni les temperatures... Però els astres sí que ho volen. Volen que sigui tardor. Que tot caigui. Que es podreixi. Per tal de què en pugui sortir vida nova. És així. Ha acabat un cicle, però que ningú s'espanti. En comença un altre. O sigui que jo dic que visqui la tardor, i que mori l'estiu... Tanmateix, és el que passarà. **I quan sigui el moment de dir que mori la tardor, també esper estar preparat!

Són els únics mallorquins que se'n poden anar quan vulguin! Quan vulguin? Tot i així també són esclaus, com nosaltres, dels astres i el voltar de l'univers. Els ocells... quina enveja. Marquen les estacions i el canvi a les illes i tots els mallorquins miram cap amunt, els veim i, cegats per la llum de l'astre rei, apartam la mirada i totes les esperances del cel.

Si no és orgull, ni por, ni felicitiat, ni satisfacció, ni positiu ni negatiu, però tot i així és. Neutre, dins la neutralitat total. Aquest sentiment segueix tenint un valor. Però quin? I què vol dir? D'on prové? Es tracta, doncs, d'un estat mental on ets capaç de separtar-te per defecte del temps i ets capaç de veure-ho tot amb sensació de realitat. És manifesta en forma de buidor a la panxa i nàusees lleugeres. Mareig potser? Més bé diria claretat abismal.

Two people meet today. It's a sunny day! They meet on the street, in a corner next to a post office. I am one of these two people. I can see the other man looking at me. I thought he recognised me because he was putting his hand up. Next to the post office there is a boutique with a shiny glass. The glass is so shiny that can reflect images. Now, I am the other man. One of that two people. I see myself reflected in a mirror. I thought I got to cut my hair.

Tenim al nostre abast fruits que mai havíem vist créixer. Podem crear-nos virtualment, podem recrear-nos. Les màscares mai havien estat tant de moda. Tal vegada entre petits grups de gent hi havia hagut sentiments semblants als nostres, però no crec que fossin tan generalitzats com avui dia. Del com em mostr Del com em veuen Del com som Les dimensions són inabastables. La magnitud de la tragèdia, del caos. I dins aquest caos l'odre i l'harmonia generals, virtuals, esquemàtics. Humans.

Amb el pas dels anys t'arribes a conformar... tanmateix sempre et quedarà aquella espineta. Per a mi la bellesa ho havia estat tot. M'havia dedicat a pentinar, a tallar cabells, a tenyir morenes de ros, a arrissar llises i a llisar arrissades... La vanitat, quin negoci! I ara el mirava a ell, petit. No en tenia ni una gota de vanitat, i tot i així se'l veia orgullós. Era ros, rialler, renouer i -no ho digueu- neuròtic. Sempre m'havia pensat que aquella bogeria que se li encenia de tant en tant era només una cosa que passava a les dones. Però ell també ho tenia. Pobret, tan petitet i tan agudó. Quan era petita i em posava histèrica anava a veure la meva padrina. Sa padrina nita, li deien... Ara ell baixava les escales i em venia a veure a mi perquè la meva filla és molt tossuda i exagerada. És una animeta lliure. Ara diu que vol obrir un altre negoci... a mi m'agrada que es cerqui les sopes, però ha de fer una cosa que li agradi, que es conformi. I tanmateix no pot....

En realitat qualsevol punt de vista és únic, i per tant, tan valuós com un altre. En la literatura sempre intentam disfressar la nostra opinió amb arguments "objectius"; tanmateix no és això el que es valorat per la immensa majoria de la gent. Avui mateix... la literatura m'ha servit per expressar com em sentia. Aquest és l'únic propòsit: l'expressió. Tal vegada la literatura sigui el sentiment més egoista i alhora el sentiment més solidari dels éssers humans. És a la literatura on tots gaudim (o no) del fet de ser humans. Alguns expressen ànsies, altres s'expressen exuberants i altres simplement desitgen poder expressar-se. Trobar les claus que et permetin triar la porta que vols obrir. Vull pensar que totes duen al lloc que tu vulguis...

Quin efecte el de la música! Sobretot si vas acompanyat. La música ens entra a dins, no creus? A vegades he pensat que la màgia existeix, i sempre que ho he pensat, pensava en realitat amb el poder de la música. El poder màgic de la gent sense complexes. Bé, sense complexes... és un dir. Tothom en té crec. I deu ser per alguna cosa. T'imagines un món on la gent no tingués complexes? WOW. Quina por, tots seriem superhomes.

És tan díficil lluitar per una cosa en la que no creus. I després ve el pitjor. En què crec?

Vaig mirar cap amunt, el sol passava entre les fulles d'aquells arbres del meu carrer. Eren ben verds, ja havien sortit alguns brots. A alguna altra part del món ara devien caure. I mentre el meu cos es carregava de calor, també ho feien la terra i l'aigua. La pell encara era blanca, no tant com fa uns mesos, però blanca encara. El vent bufava un poc fa uns moments al carrer, però si et posaves al sol senties l'energia a sobre teu, com un flux de partícules de llum que s'escampen per la teva esquena. L'efecte balneari, que li dic jo. Ara tornaré a partir, ho faig amb l'esperança que mentre camini cap a l'estació recordi com seguir gaudint dels efectes i defectes naturals.

Pensava absurdament amb tots els meus problemes. Fins i tot, com si no em bastàs amb les meves curolles, deixava que tot m'afectàs de forma escepcional. M'afectava... El meu estat psicològic estava molt enfora de ser agradable. I encara ara pens que mai havia estat tan absolutament psicològicament en concordança amb l'estat que reclama la societat. Desitjava amb totes les meves forces poder fer com si simplement jo mai hagués estat així. Oblidar-me a mi mateix i tornar a començar. Al mateix temps me feia por. No podia consentir abandonar res. No podia fer res. Estava fermat sense cap cadena que m'oprimís realment, i tot i així els sentia. Com si un puny que m'agafàs just al mig del ventre, allà: sota les costelles, no em volgués amollar. Un puny que m'estrenyia aquell punt i no hem deixava respirar. Enyorava alguna cosa que ara entenia que havia estimat. Era com si no recordàs què era el que enyorava, com si ja fés tant de temps d'allò que ja ni ho podia rec...

Sabíeu que els dofins, com els éssers humans, practiquen sexe per pura diversió? Resulta que s'ha comprovat que en les societats dofí el sexe és una forma de cohesió social. Com les persones no només practiquen sexe per tal de reproduïr-se, sinó que també ho fan per rebre i donar plaer...